Veredicte del 3r CONCURS FOTOGRÀFIC

Veredicte del
3r CONCURS FOTOGRÀFIC
FESTA MAJOR ESTAON



Acta del Jurat


1r. Premi
Jordi Farriol (Sabadell)

2n Premi
Jose Angel Arroyos


3r Premi
Carmen Espladiu

_________________________________________________________________

FOTOGRAFIES DEL VEREDICTE




a les 0:15 0 comentaris

Temes , ,

La Molina

Segons ens indica Ariadna Adell Cases a l'obra L'aprofitament preindustrial de l'energia hidràulica: l'exemple del riu d'Estaon, la Molina d'Estaon es construí a la segona meitat del segle XIX, i va desaparèixer durant la construcció de la carretera, entre el 1960 i 1970.
Actualment es troba completament desapareguda, però es trobava al prat que queda sota la carretera just després del pont que puja cap a Estaon (anomenat el pont de la Mola).

a les 17:06 0 comentaris

Mapa del Bloc

Estaon

Monuments

Festes

Llegendes

La llegenda de les filles fundadores

Lectures recomanades...

a les 0:44 0 comentaris

3r CONCURS FOTOGRÀFIC 2006

3r CONCURS FOTOGRÀFIC
FESTA MAJOR ESTAON
23 de Juliol de 2006

1r premi 2005, Miquel Cucurell

PARTICIPANTS: Tothom qui ho desitgi.
TEMES: Alt Pallars (Valls d’Aneu, Cardós, Farrera i Coma de Burg).
PRESENTACIÓ: Màxim 3 fotografies per concursant, en blanc i negre o color. Les obres aniran muntades sobre suport rígid, (cartolina gruixuda o paspartú) de 30 x 40 cm. Les mides de la imatge fotogràfica seran lliures, en qualsevol tècnica.
IDENTIFICACIÓ: Al dors de les obres hi figurarà el nom, l’adreça, el número de telèfon de l'autor i el lloc on s’ha fet la fotografia.
TRAMESES: Lliures de despeses per correu o personalment al “Refugi GR-11 Estaon, 25572 - Estaon”.

CALENDARI
- TERMINI D’ADMISSIÓ: 22 de juliol de 2006.
- VEREDICTE: Serà fet públic a la plaça d’Estaon el 23 de juliol a les 11 de matí.
- EXPOSICIÓ: Al Refugi d’Estaon durant l'estiu i la tardor. Les obres seran retornades quan acabi l’exposició o bé recollides en mà al mateix refugi.
A la web: “concurs.estaon.net” o “www.estaon.net”
NOTES:
- Cada concursant només podrà obtenir un premi.
- Els guardonats, si no són presents el dia de la publicació del veredicte, seran informats per telèfon.
- El organitzadors es reserven el dret d’introduir les modificacions que creguin oportunes i de resoldre qualsevol contingència no prevista. No es fan responsables de les obres, però tindran cura de la seva conservació.
- El sol fet de concursar pressuposa la total acceptació d’aquestes bases.
PREMIS
1r Premi: Artesania de fusta. "Donació Sr. Ricard, Casa Roset"
2n Premi: El llibre "Mil anys per els camins de l'herba".
3r Premi: Artesania de ceràmica.
JURAT: El jurat estarà format per tres persones vinculades a la fotografia.
ORGANITZA:
Comissió de
Festes d'Estaon

a les 14:55 3 comentaris

Temes , , , ,

3er Concurso Fotográfico 2006

3er CONCURSO FOTOGRÁFICO
FESTA MAJOR ESTAON
23 de Julio de 2006



- PARTICIPANTES: Cualquier persona que lo desee.

- TEMAS: Alt Pallars (Valls d'Aneu, Cardós, Farrera y Coma de Burg).

- PRESENTACIÓN: Máximo 3 fotografías por concursante, en blanco y negro o color. Las obras deben entregarse en soporte rígido, (cartulina gruesa o paspartú) de 30 x 40 cm. El tamaño de la imagen fotográfica será libre, en cualquier técnica.

-IDENTIFICACIÓN: En el reverso de las obras debe figurar el nombre, la dirección, el número de teléfono del autor y el lugar donde se ha tomado la fotografía.

- ENVÍO: Correrá a cargo de cada participante, por correo, o personalmente en el "Refugi GR-11 Estaon, 25572 – Estaon (Lleida)". CALENDARIO- PLAZO DE ADMISIÓN: 22 de julio de 2006.

- VEREDICTO: Se hará público en la plaza de Estaon el 23 de julio a las 11 de la mañana.
- EXPOSICIÓN: En el "Refugi GR-11 Estaon” durante el verano y el otoño. Las obras serán devueltas cuando finalice la exposición o recogidas personalmente en el Refugio.
Más información en la web: "concurs.estaon.net" o "http://www.estaon.net/"

NOTAS:
- Cada concursante sólo podrá obtener un premio.- Los concursantes premiados, si no se encuentran presentes el día de la publicación del veredicto, serán informados por teléfono.- Los organizadores se reservan el derecho de introducir las modificaciones que crean necesarias y de resolver cualquier problema no previsto. No se hacen responsables de las obras, pero procurarán por su conservación.- El hecho de concursar presupone la total aceptación de estas bases.

PREMIOS


Primer Premio: Artesanía de madera. "Donación Sr. Ricard, Casa Roset".
Segundo Premio: El libro "Mil anys per els camins de l'herba".
Tercer Premio: Artesanía de cerámica.


JURADO: El jurado estará compuesto por tres personas vinculadas a la fotografía.




ORGANIZA:
Comissió de
Festes d'Estaon



a les 0:57 0 comentaris

Lectures recomanades...

  • ADELL CASES, A. (2003). L'aprofitament preindustrial de l'energia hidràulica: l'exemple del riu d'Estaon. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, CIRIT. ISBN 84-393-6120-3
  • CABESTANY I FORT, JOAN F. (2007). "Estaon, Santa Eulàlia". A: Les esglésies romàniques de la Vall de Cardós. Barcelona: Amics de l'Art Romànic. p. 129.
  • COLL, P. (2005). "Les filles fundadores". A: Viatge al Pirineu fantàstic. Barcelona: Columna. p. 169. ISBN 84-664-0681-6
  • JUNYENT, E. (1996) "Estaon". A: Rutas románicas en Cataluña, p. 27
  • MADOZ, P. (1847). "Estaon o Estahon". A: Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, p. 589
  • OBIOLS, J. (1995). "Estaon". A: Marrades: màgia i realitat a la muntanya. Tremp: Garsineu. p. 108. ISBN 84-88294-32-8
  • PAGÈS i PARETAS, M. (1998). "À propos des saints peints sur l'abside de Sainte-Eulalie d'Estaon, en Catalogne". Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. 29 : p. 95-102.
  • PAGÈS i PARETAS, M. (2005). "Les pintures romàniques de l'antiga església de Santa Eulàlia d'Estaon". Urgellia, núm. 15 : p. 657-683.
  • SUDRIÀ i ANDREU, F. X. (2003-2004). La Vall de Cardós: recull d'història, geografia i cultura. Volum 3: El municipi de Vall de Cardós. Tremp: Garsineu. ISBN 84-95194-65-1 [+ info]

a les 20:02 0 comentaris

Temes , ,

La llegenda de les filles fundadores

Segons indica Pep Coll a l'obra Viatge al Pirineu fantàstic "Casa Pubill de Surri, encastellada a l'esquerra de Ribera (segons pugem), ens mostra l'entrada a la petita vall d'Estaon, separada de la principal per la cresta rocosa del Pui Tabaca.
A més de Surri, en tota aquesta vall abans només hi havia el poble de Nibrós, situat sota el coll de Campirme, una hora més amunt d'Estaon. L'hereu de la casa més rica del poble, que de fet era l'amo de tota la vall, va tenir tres filles, a les quals va donar per dot les propietats anomenades Estaon, Anàs i Bonestarre. Després de la boda, cada parella es va traslladar a les seues terres i s'hi edificà una casa. Aquest és l'origen dels tres poblets de la vall. Conten que uns anys més tard, el vell poble de Nibrós fou destruït per una esllavissada de neu.". Ara bé, la tradició també conta que Nibrós desaparegué en un gran terratrèmol.

a les 19:35 0 comentaris

Temes , , ,

Com arribar-hi

(del llibre: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)

Estaon dista 2,8 km d’Anàs:
0,0 km. Anàs, plaça de la font.
0,1 km. A l'esquerra, pista de terra vers la serra d'Aurati.
0,4 km. Pont sobre el riu d'Estaon.
0, 7 km. A la dreta, carretera a Bonestarre.
2,1 km. Pont de la Molina sobre el riu d'Estaon. Rètol forestal: "M.D.P. [muntanya d’utilitat pública] d'Estaon, Anàs i Bonestarre. Obaga de Peracalç".
2,7 km. Església de Sant Jaume.
2,8 km. Estaon.

També es troba a 6,3 km de Ribera de Cardós, a través d'una carretera asfaltada però estreta.

Un cop passat el trencall de Bonestarre estigueu alerta perquè aviat po­dreu observar a mà esquerra uns perers (dels pocs que queden) de les famoses peres de Cardós, també anomenades peres d’olla, que tant serveixen per fer l’allioli de codony com per posar-les a l'olla de l’escudella. No les mengeu crues. Són molt dures i aspres i no tenen cap sabor. En canvi, quan bullen, es tornen toves, vermelles per dintre i amb una lleugera dolçor que les fa exquisides.

En aquest tram cal conduir amb molta atenció; la carretera, pavimenta­da el 1993, és molt estreta i durant la primavera i l'estiu les vores són envaïdes per una densa i alta vegetació que fa que hom condueixi pel bell mig de la calçada.

La vall es va estrenyent i es perd profunditat panoràmica, la qual es tor­na a recuperar un cop s’assoleix Estaon. Abans d’arribar al pont de la Molina, a mà dreta una pista de terra s’endinsa per l'estreta vall, camí de les nom­broses bordes i de d’espectacular capçalera. Ja hi anirem.

El pont agafa el nom de la Molina perquè prop d’ell, aigües avall, hi havia la molina ("serradora hidràulica"), ara desapareguda però que encara es pot intuir la sèquia que menava l’aigua. Passat el pont la carretera gira dràsticament vers migdia i en una curta pujada assoleix el poble. Ens dóna la ben­vinguda l’església parroquial de Sant Jaume, sòlidament assentada sobre la roca, altívola, vigilant pètria dominant l’antic Vallat. Un xic més enllà s’estén el poble, gran i escalonat, obert en ventall cara a migdia, amb grans casalots en els quals s’endevina un passat de fort caràcter ramader d’alta muntanya. Hi ha cases enrunades i altres ruïnoses, i també reformades per a segones residències. Va ser un poble gran, cap de municipi, però el destí el despoblà fins quedar gairebé abandonat.

Estaon resta estratègicament ajocat a la solana d’un gran amfiteatre pro­tegit deis vents del nord per un vessant roquer, pelat i de forts pendissos, con­trafort del majestuós Montcaubo (els naturals de la contrada en diuen lo Cau­bo o lo Calbo), muntanya gegantina que enlaira llurs cims com si volguessin assolir el cel. Les altes serralades que l'envolten romanen la major part de l’any cobertes per una atapeïda mantellina blanca de neus lluents que reflec­teixen la llum del sol, mentre els modestos llosats de les velles cases s’abillen amb els colors més brillants.

En aquestes amagades contrades la natura juga a pleret oferint-nos tot un joc de llums, colors, sons, sensacions... que cal gaudir intensament. Comple­menta aquest bell patrimoni natural el barranc de la Mata, amb aigua del Solé del Caubo i de la Solana de Besati, afluent per l’esquerra del riu d'Estaon que transcorre pel migdia del poble com si volgués, amb el seu pregon pas, rubri­car la seva presència.

Les cases del poble es disposen al llarg de tres allargassats carrers paral·lels traçats a diferents nivells, entre els 1.245 i 1.270 m, comunicats per estrets, tortuosos i costeruts carrerons, fet que li configura uns trets carac­terístics molt peculiars. Els carrers s’han pavimentat durant el 2006. A la part més elevada del poble i confonent-se amb una casa qual­sevol, en estat semiruïnós, es troba l'antic temple romànic de Santa Eulàlia.

a les 23:13 0 comentaris

Temes

Monuments. Antiga església romànica de Santa Eulàlia


Antiga església romànica de Santa Eulàlia
(en ruïnes)

[+ imatges]


(de l'obra: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)


"La mateixa advocació de la santa patrona de Barcelona, màrtir crucifi­cada l’any 303 sota la dominació romana de Dacià, substituta d’un culte pagà durant la primera cristianització, fa suposar a Sarrate Forga (Iglesias visi­góticas y prerrománicas en el Pirineo leridano, comarcas de Vallferrera y Cardós, 1970) l’existència d’un temple paleocristià, possiblement el mateix que degu­dament reconstruït se cita a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, de la fi del segle X, i que és el mateix que tan desfigurat ha arribat fins avui.

L’obra original, de filiació romànica, era un dels clars exemples d'arqui­tectura rural llombarda realitzats a la fi del segle XI o principis del XII. L’edifici, assentat sobre la roca, era d’una sola nau amb coberta d’embigat de fusta, amb murs convergents en un absis semicircular descentrat respecte l'eix de la nau, orientada a llevant, i precedit d’un estret arc presbiteral. La porta ori­ginal s’obre a la façana de migdia.

Encara dintre del període romànic es va obrir una porta d’accés al veí cementiri, possiblement en impedir la litúrgia els enterraments a l’interior de les naus. Es va construir també un òcul i, possiblement, l’interessant arc de descàrrega de mig punt amb petits carreus posats de cantell formant un llindar, corresponent a una altra porta d’accés situada a la façana de ponent. L’eixamplament d’aquesta porta, conseqüència de l'ampliació a principis del segle XX de la rectoria, adossada al costat NO de l’església, impedeix comprovar si l'antic arc era de ferradura.

Entre les transformacions més antigues cal mencionar la consistent en l'afegit de la capella de Santa Llúcia al mur nord de la nau, amb l’accés per mitjà d’un arc obert al mur primitiu. És de planta rectangular coberta amb volta de canó. En ella es conserva una interessant decoració pictòrica que acompanyava un retaule desaparegut i vestigis del paviment de còdols del segle XVI. Al mur de llevant d’aquesta capella hi ha una interessant finestra que podria ésser un element reutilitzat d’una construcció anterior, ja que és d’una sola esqueixada amb l’arc monolític i blocs laterals de pedra tosca inde­pendents de l'aparell del mur.

En l’acta de la visita pastoral realitzada l’any 1758 el visitador fa constar que l’edifici estava en bones condicions; que la titular era Santa Eulàlia; que hi havia tres altars laterals dedicats a la Verge del Roser, a Sant Isidre i a Santa Llúcia (la capella nord); que per motius de la construcció de la nova església (Sant Jaume), que estava ja mig coberta, a l’atri de l’església hi havia una capella amb altar dedicada a la Verge de la Pietat; i que el rector era Jacinto Montaner Móra, fill de Ribera de Cardós, de 45 anys, el qual també ensenyava doctrina als nens.

Malgrat les importants transformacions, l’església de Santa Eulàlia es mantingué força ben conservada fins el 1919, inici de l’arrencament i trasllat de les pintures murals de l'absis al Museu de la Ciutadella de Barcelona. A la dècada dels anys vint el rector, que utilitzava l’església de Sant Jaume a l’estiu perquè era més fresca i la de Santa Eulàlia a l'hivern perquè quedava més arrecerada dels vents, amplia la rectoria convertint part de la nau en habitatge de dues plantes, obrí dos grans finestrals amb balconeres al mur de migdia i, per allargar la nau, aterra l'absis romànic per construir un nou presbiteri rectangular, per la qual cosa es desfigura completament la seva fesomia.

Als anys seixanta s’ensorra la coberta del nou presbiteri i part de les parets de la nau romànica juntament amb el petit campanar d'espadanya. L'interior es convertí en magatzem i posteriorment en abocador.

Afortunadament, durant la Setmana Santa de 1986 un grup de veïns ini­ciaren la seva neteja, retiraren la runa que cobria el sòl de l’església i les dependències de la rectoria, i descobriren el primitiu paviment de còdols de la capella nord i els fonaments del mur de l'absis amb els ressalts de les arcua­cions llombardes que el decoraven, característiques que es desconeixien.

L’església de Santa Eulàlia tenia un expedient d'incoació obert el 18 de juliol de 1980 (Reial Decret del 21 de maig de 1980 publicat al BOE del 18 de juliol de 1980) per ésser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Cata­lunya, fet que implicaria la seva protecció, però l’expedient fou arxivat el 1998. No obstant això, durant l'estiu de 1992 el Departament de Cultura inicia un programa de recuperació del temple que consistí en la neteja i consolidació de les restes de les pintures de la volta de la capella nord, i l’enderroc dels envans i part de la coberta de la rectoria construïts dins de la nau romànica, que amenaçaven ruïna. El 30 d’octubre de 2001 per acord del Ple del Consell Comarcal del Pallars Sobirà el temple fou declarat Bé Cultural d’Interès Local. Segons Ceferí Rocafort (Geografia general de Catalunya. Província de Lleyda, vol. V, 1918), l’església de Santa Eulàlia tenia un retaule gòtic a l’altar major i al seu darrera (que en aquella època feia les funcions de sagristia) unes interessantíssimes pintures murals en bastant bon estat de conservació que adornaven l’interior de l'absis romànic. Aquestes pintures foren adquirides i arrencades entre el 1919 i el 1924 per la Junta de Museus de Barcelo­na, i traslladades al Museu de la Ciutadella. L’any 1934 foren traslladades al Palau Nacional de Montjuic, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Segons Joan Ainaud i de Lasarte, les pintures murals de l'absis pertanyen al grup de mestres menors, imitadors del Cercle de Pedret, i cal considerar-les de la primera meitat del segle XII. Constitueixen una de les versions més completes de la Teofania de Catalunya. Centrada en la semicúpula -molt ben conservada- es troba la figura de la Maiestas Domini dins la màndorla o ametlla mística, i al seu voltant els símbols dels quatre evangelistes (tetramorfs): Sant Mateu, simbolitzat per un Àngel; Sant Joan, amb el cap d’àguila; Sant Lluc, representat per un brau, i Sant Marc, representat per un lleó. Com­plementen el registre superior les figures d’un querubí i d’un serafí curulles d’ulls i ales, símbols de la vigilància, i els arcàngels Miquel i Gabriel. [vegeu la pàgina 616 de la tesi doctoral de Paulino Rodríguez Barral: La imagen de la justicia divina: la retribución del comportamiento humano en el más allá en el arte medieval de la Corona de Aragón]

En el registre central, juntament amb dues finestres d’arc de mig punt iamb doble esqueixada, una central i l’altra situada al lateral de migdia, es troben diverses figures amb les respectives llegendes al seu costat, entre les quals es poden identificar Santa Eulàlia, la Verge Maria i Santa Llúcia, i la representació del baptisme de Jesús amb les figures de Crist i Sant Joan sota la inscripció "Jordanus". El registre inferior, amb cortinatges, es troba molt malmès. Contenia figures humanes i d’animals.

L’any 1964 foren descoberts més fragments de pintures corresponents al mur nord (conservats al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell) i al de ponent (conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya). Val la pena visitar aquest museu, inaugurat de nou el 1995 després d’una important remodelació per observar, amb tota la seva grandesa de llum i color, les interessants pintures murals de Santa Eulàlia d'Estaon, juntament amb altres pintures romàniques de la Vall de Cardós i d’arreu de Catalunya, i conformar-nos en pensar -quin remei!- quan visitem Estaon, com aquestes mateixes pintures deurien lluir i rebre sobre els murs originals, avui desapareguts, l’escalf dels seus devots veïns".

a les 16:19 0 comentaris

Temes , ,

Monuments. Església Parroquial de Sant Jaume


Església Parroquial de Sant Jaume

(del llibre: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)

"Isolada, a l’entrada del poble, assentada sobre un promontori rocós que domina la vall d'Estaon, l’església parroquial de Sant Jaume és un edifici del segle XVIII d’estil barroc, d’una sola nau coberta de llicorella a dos vessants, dividida en quatre trams i amb capelles laterals a sobre de les quals s’obren galeries amb baranes de fusta. Està orientada a llevant. La seva capçalera és rectangular i en la façana de ponent s’obren la porta, amb un arc de mig punt, i un òcul. A l’angle SO s’aixeca una potent torre-campanar de base quadrada amb espitlleres i segon cos vuitavat, desproveït de la característica coberta piramidal escapçada per un llamp l’any 1948. Segons Ceferí Rocafort (Geo­grafia general de Catalunya: Província de Lleyda, vol. V, 1918) en el mateix indret hi havia hagut un altre temple amb la mateixa advocació, del qual, i segons el volum 2 deis Itineraris culturals i de natura pel Pallars Sobirà: rutes de senderisme (1996), les primeres referències documentals daten del finals del segle XV i principis del XVI.

L’últim rector propi fou Miquel Vidal Ninou, nascut a Ribera de Cardós el 1894, el qual abandona Estaon el 1939. Segons la brama popular, aquest rec­tor utilitzava l’església de Sant Jaume a l’estiu perquè era més fresca, i la de Santa Eulàlia a l'hivern perquè quedava més arrecerada dels vents.

La capella de l’altar major està decorada amb una interessant pintura moderna de Sant Jaume dalt d’un cavall blanc apareixent en el cel, el qual vola sobre una batalla de moros contra cristians situada en el registre inferior. És obra del pintor Josep Verdaguer i Coma[1], realitzada el 1966 per encàrrec del mossèn Josep Freixa, aleshores ecònom de Lladrós amb resi­dència a Ainet de Cardós.

Verdaguer va realitzar també altres obres en esglésies de la Vall de Cardós: Cassibrós (1964), Ainet de Cardós (1967) i Lladrós (1969), així com per a Montesclado, agregat de Farrera (1966) i per a Llavorsí (1968).

Els murals són d’estil frontal figuratiu (sense perspectiva) i pintats al fresc. Verdaguer té el costum d’escollir a persones del propi poble per fer de "models" col•laboradors, les quals es veuen identificades com a sants, Àngels, moros, apòstols, verges, etc. Fins i tot el cavall de Sant Jaume és l'au­téntic retrat d’un cavall d'Estaon, fet que motivà al seu propietari a entrar a l’església a veure el seu cavall pintat quan feia anys que no hi entrava. Sant Jaume és un autoretrat de l’autor. Alguns quadres d'ell són exposats a l’Hotel Cardós de Ribera.

La iconografia de Sant Jaume sobre d’un cavall blanc l’acosta a la de Sant Jordi i a la de Sant Miquel. D’una banda, el cavall blanc ha estat per a tota l'Europa pagana l'emissari dels difunts. Per això es té a Sant Jaume com a substitut d’un culte pagà, guiador i transportador de les ànimes al Paradís. El pere­grinatge al seu sepulcre, a Galícia, és considerat com un trànsit de purificació. D’altra banda, la seva aparició l’any 844 en la batalla de Clavijo (la que repre­senta la pintura de Verdaguer), salvant les cent donzelles de les urpes dels moros, és una representació simbòlica de la lluita del bé contra el mal, com la de Sant Jordi matant el drac o la de Sant Miquel matant el propi dimo­ni.

Vigia impressionant que domina la vall a l’entrada del poble, Sant Jaume és un bon protector dels veïns (no en va els va salvar del llamp que escapçà la coberta del campanar), els quals l’aclamen quan canten els seus goigs.

La pedra de l’altar major pertany al primer pont de la Molina, abans d’ésser encofrat, situat aigües amunt al costat de l’actual.

Una barana de fusta separa el presbiteri de la nau. Té els balustres per­filats excepte els dos centrals que són dues talles de fusta, de la mateixa ma­nera que hi són també a la barana de l’església de Cassibrós. I en els costats exteriors de la mateixa barana, tocant a les parets laterals, hi ha dues columnes de fusta tallada d’uns dos metres i mig d’alçada amb uns àngels tallats a la base. Ambdues singularitats pertanyen al retaule de Sant Isidre que hi ha a la capella lateral esquerra, la primera entrant al temple. Aquesta capella conserva una petita part del seu retaule popular, amb la imatge moderna de Sant Isidro, portador d’unes llargues espigues daurades de blat i la rella, ja que la talla original va ser robada de l'oratori que el sant té dedicat en el pui Taba­ca[2]. En el sostre d’aquesta capella hi ha unes pintures de caire popular i el fons és pintat amb uns grans cortinatges. Estaon havia tingut una confraria de Sant Isidre. A l'altra capella de l’esquerra hi ha tres fustes amb representa­cions de la passió i la resurrecció de Crist.
En la primera capella de la dreta entrant per la porta hi ha un confes­sionari, i en l'altra tres creus modernes.

Recolzada a la barana del presbiteri hi ha una llanterna (mena de fanal portàtil) de llauna artísticament calada. És cilíndrica amb l'acabat inferior i superior cònic, i suportada per un llarg pal de fusta.En sortir podem fixar-nos en el jardí de flors que hi ha davant la porta, com en altres carrers del poble”.


____________________________________________________________
[1] Barcelona 1923. Pintor. Estudià a Llotja i a Madrid, on admirà Ribera, Zurbarán i Zuloaga. Amplià estudis a París. Exposà figures i paisatges a Barcelona (1973). Inicialment se centrà sovint en temes de barraques, els encants, etc, amb un estil d'arrel expressionista. Posteriorment ha exposat paisatges d'Europa i de Barcelona, més estructurats i amb una certa influència de Van Gogh en la pinzellada. Ha exposat també a Mataró, París, Estocolm, Chicago, Sabadell, Tel Aviv, Alacant, Sant Feliu de Guíxols, Reus, Madrid, Viena, Andorra, Vic, Olot, Sitges, etc. Té diversos murals a esglésies i edificis públics de tot Catalunya. Se'l considera un artista plàstic molt important que destaca en el context de la pintura impressionista catalana contemporània. Ha realitzat algunes pintures murals de gran format, entre les quals destaquen les de l'església de Sant Andreu de Barcelona (1956-1960), el seu barrí natal.
[2] Cim (1 719 m alt) de la serra que separa la vall de Cardós (terme d'Esterri de Cardós) del Vallat (terme de Ribera de Cardós), al Pallars Sobirà, que domina els pobles d'Estaon, Benante i Ainet de Cardós.

a les 16:19 0 comentaris

Temes ,

FESTA MAJOR ESTAON, Sant Jaume 2006


FESTA MAJOR ESTAON
Sant Jaume 2006
22 i 23 de Juliol

  • Dissabte 22
    10h: Repic de campanes.
    13h: Missa a l'església de Sant Jaume i cant de goigs.
    18h: Bitlles.
    23h: Ball de nit. Amb el grup d'acordionistes "BARIDA SONS FERS"
  • Diumenge 23
    10h: Repic de Campanes
    12h: Veredicte públic del concurs fotogràfic a la plaça.
    13h: Aperitiu popular.
    17h: Bitlles

ORGANITZA:

Comissió de
Festes d'Estaon


a les 15:09 0 comentaris

Temes

Subscriure's a: Missatges (Atom)