Monuments. Església Parroquial de Sant Jaume


Església Parroquial de Sant Jaume

(del llibre: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)

"Isolada, a l’entrada del poble, assentada sobre un promontori rocós que domina la vall d'Estaon, l’església parroquial de Sant Jaume és un edifici del segle XVIII d’estil barroc, d’una sola nau coberta de llicorella a dos vessants, dividida en quatre trams i amb capelles laterals a sobre de les quals s’obren galeries amb baranes de fusta. Està orientada a llevant. La seva capçalera és rectangular i en la façana de ponent s’obren la porta, amb un arc de mig punt, i un òcul. A l’angle SO s’aixeca una potent torre-campanar de base quadrada amb espitlleres i segon cos vuitavat, desproveït de la característica coberta piramidal escapçada per un llamp l’any 1948. Segons Ceferí Rocafort (Geo­grafia general de Catalunya: Província de Lleyda, vol. V, 1918) en el mateix indret hi havia hagut un altre temple amb la mateixa advocació, del qual, i segons el volum 2 deis Itineraris culturals i de natura pel Pallars Sobirà: rutes de senderisme (1996), les primeres referències documentals daten del finals del segle XV i principis del XVI.

L’últim rector propi fou Miquel Vidal Ninou, nascut a Ribera de Cardós el 1894, el qual abandona Estaon el 1939. Segons la brama popular, aquest rec­tor utilitzava l’església de Sant Jaume a l’estiu perquè era més fresca, i la de Santa Eulàlia a l'hivern perquè quedava més arrecerada dels vents.

La capella de l’altar major està decorada amb una interessant pintura moderna de Sant Jaume dalt d’un cavall blanc apareixent en el cel, el qual vola sobre una batalla de moros contra cristians situada en el registre inferior. És obra del pintor Josep Verdaguer i Coma[1], realitzada el 1966 per encàrrec del mossèn Josep Freixa, aleshores ecònom de Lladrós amb resi­dència a Ainet de Cardós.

Verdaguer va realitzar també altres obres en esglésies de la Vall de Cardós: Cassibrós (1964), Ainet de Cardós (1967) i Lladrós (1969), així com per a Montesclado, agregat de Farrera (1966) i per a Llavorsí (1968).

Els murals són d’estil frontal figuratiu (sense perspectiva) i pintats al fresc. Verdaguer té el costum d’escollir a persones del propi poble per fer de "models" col•laboradors, les quals es veuen identificades com a sants, Àngels, moros, apòstols, verges, etc. Fins i tot el cavall de Sant Jaume és l'au­téntic retrat d’un cavall d'Estaon, fet que motivà al seu propietari a entrar a l’església a veure el seu cavall pintat quan feia anys que no hi entrava. Sant Jaume és un autoretrat de l’autor. Alguns quadres d'ell són exposats a l’Hotel Cardós de Ribera.

La iconografia de Sant Jaume sobre d’un cavall blanc l’acosta a la de Sant Jordi i a la de Sant Miquel. D’una banda, el cavall blanc ha estat per a tota l'Europa pagana l'emissari dels difunts. Per això es té a Sant Jaume com a substitut d’un culte pagà, guiador i transportador de les ànimes al Paradís. El pere­grinatge al seu sepulcre, a Galícia, és considerat com un trànsit de purificació. D’altra banda, la seva aparició l’any 844 en la batalla de Clavijo (la que repre­senta la pintura de Verdaguer), salvant les cent donzelles de les urpes dels moros, és una representació simbòlica de la lluita del bé contra el mal, com la de Sant Jordi matant el drac o la de Sant Miquel matant el propi dimo­ni.

Vigia impressionant que domina la vall a l’entrada del poble, Sant Jaume és un bon protector dels veïns (no en va els va salvar del llamp que escapçà la coberta del campanar), els quals l’aclamen quan canten els seus goigs.

La pedra de l’altar major pertany al primer pont de la Molina, abans d’ésser encofrat, situat aigües amunt al costat de l’actual.

Una barana de fusta separa el presbiteri de la nau. Té els balustres per­filats excepte els dos centrals que són dues talles de fusta, de la mateixa ma­nera que hi són també a la barana de l’església de Cassibrós. I en els costats exteriors de la mateixa barana, tocant a les parets laterals, hi ha dues columnes de fusta tallada d’uns dos metres i mig d’alçada amb uns àngels tallats a la base. Ambdues singularitats pertanyen al retaule de Sant Isidre que hi ha a la capella lateral esquerra, la primera entrant al temple. Aquesta capella conserva una petita part del seu retaule popular, amb la imatge moderna de Sant Isidro, portador d’unes llargues espigues daurades de blat i la rella, ja que la talla original va ser robada de l'oratori que el sant té dedicat en el pui Taba­ca[2]. En el sostre d’aquesta capella hi ha unes pintures de caire popular i el fons és pintat amb uns grans cortinatges. Estaon havia tingut una confraria de Sant Isidre. A l'altra capella de l’esquerra hi ha tres fustes amb representa­cions de la passió i la resurrecció de Crist.
En la primera capella de la dreta entrant per la porta hi ha un confes­sionari, i en l'altra tres creus modernes.

Recolzada a la barana del presbiteri hi ha una llanterna (mena de fanal portàtil) de llauna artísticament calada. És cilíndrica amb l'acabat inferior i superior cònic, i suportada per un llarg pal de fusta.En sortir podem fixar-nos en el jardí de flors que hi ha davant la porta, com en altres carrers del poble”.


____________________________________________________________
[1] Barcelona 1923. Pintor. Estudià a Llotja i a Madrid, on admirà Ribera, Zurbarán i Zuloaga. Amplià estudis a París. Exposà figures i paisatges a Barcelona (1973). Inicialment se centrà sovint en temes de barraques, els encants, etc, amb un estil d'arrel expressionista. Posteriorment ha exposat paisatges d'Europa i de Barcelona, més estructurats i amb una certa influència de Van Gogh en la pinzellada. Ha exposat també a Mataró, París, Estocolm, Chicago, Sabadell, Tel Aviv, Alacant, Sant Feliu de Guíxols, Reus, Madrid, Viena, Andorra, Vic, Olot, Sitges, etc. Té diversos murals a esglésies i edificis públics de tot Catalunya. Se'l considera un artista plàstic molt important que destaca en el context de la pintura impressionista catalana contemporània. Ha realitzat algunes pintures murals de gran format, entre les quals destaquen les de l'església de Sant Andreu de Barcelona (1956-1960), el seu barrí natal.
[2] Cim (1 719 m alt) de la serra que separa la vall de Cardós (terme d'Esterri de Cardós) del Vallat (terme de Ribera de Cardós), al Pallars Sobirà, que domina els pobles d'Estaon, Benante i Ainet de Cardós.