Com arribar-hi

(del llibre: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)

Estaon dista 2,8 km d’Anàs:
0,0 km. Anàs, plaça de la font.
0,1 km. A l'esquerra, pista de terra vers la serra d'Aurati.
0,4 km. Pont sobre el riu d'Estaon.
0, 7 km. A la dreta, carretera a Bonestarre.
2,1 km. Pont de la Molina sobre el riu d'Estaon. Rètol forestal: "M.D.P. [muntanya d’utilitat pública] d'Estaon, Anàs i Bonestarre. Obaga de Peracalç".
2,7 km. Església de Sant Jaume.
2,8 km. Estaon.

També es troba a 6,3 km de Ribera de Cardós, a través d'una carretera asfaltada però estreta.

Un cop passat el trencall de Bonestarre estigueu alerta perquè aviat po­dreu observar a mà esquerra uns perers (dels pocs que queden) de les famoses peres de Cardós, també anomenades peres d’olla, que tant serveixen per fer l’allioli de codony com per posar-les a l'olla de l’escudella. No les mengeu crues. Són molt dures i aspres i no tenen cap sabor. En canvi, quan bullen, es tornen toves, vermelles per dintre i amb una lleugera dolçor que les fa exquisides.

En aquest tram cal conduir amb molta atenció; la carretera, pavimenta­da el 1993, és molt estreta i durant la primavera i l'estiu les vores són envaïdes per una densa i alta vegetació que fa que hom condueixi pel bell mig de la calçada.

La vall es va estrenyent i es perd profunditat panoràmica, la qual es tor­na a recuperar un cop s’assoleix Estaon. Abans d’arribar al pont de la Molina, a mà dreta una pista de terra s’endinsa per l'estreta vall, camí de les nom­broses bordes i de d’espectacular capçalera. Ja hi anirem.

El pont agafa el nom de la Molina perquè prop d’ell, aigües avall, hi havia la molina ("serradora hidràulica"), ara desapareguda però que encara es pot intuir la sèquia que menava l’aigua. Passat el pont la carretera gira dràsticament vers migdia i en una curta pujada assoleix el poble. Ens dóna la ben­vinguda l’església parroquial de Sant Jaume, sòlidament assentada sobre la roca, altívola, vigilant pètria dominant l’antic Vallat. Un xic més enllà s’estén el poble, gran i escalonat, obert en ventall cara a migdia, amb grans casalots en els quals s’endevina un passat de fort caràcter ramader d’alta muntanya. Hi ha cases enrunades i altres ruïnoses, i també reformades per a segones residències. Va ser un poble gran, cap de municipi, però el destí el despoblà fins quedar gairebé abandonat.

Estaon resta estratègicament ajocat a la solana d’un gran amfiteatre pro­tegit deis vents del nord per un vessant roquer, pelat i de forts pendissos, con­trafort del majestuós Montcaubo (els naturals de la contrada en diuen lo Cau­bo o lo Calbo), muntanya gegantina que enlaira llurs cims com si volguessin assolir el cel. Les altes serralades que l'envolten romanen la major part de l’any cobertes per una atapeïda mantellina blanca de neus lluents que reflec­teixen la llum del sol, mentre els modestos llosats de les velles cases s’abillen amb els colors més brillants.

En aquestes amagades contrades la natura juga a pleret oferint-nos tot un joc de llums, colors, sons, sensacions... que cal gaudir intensament. Comple­menta aquest bell patrimoni natural el barranc de la Mata, amb aigua del Solé del Caubo i de la Solana de Besati, afluent per l’esquerra del riu d'Estaon que transcorre pel migdia del poble com si volgués, amb el seu pregon pas, rubri­car la seva presència.

Les cases del poble es disposen al llarg de tres allargassats carrers paral·lels traçats a diferents nivells, entre els 1.245 i 1.270 m, comunicats per estrets, tortuosos i costeruts carrerons, fet que li configura uns trets carac­terístics molt peculiars. Els carrers s’han pavimentat durant el 2006. A la part més elevada del poble i confonent-se amb una casa qual­sevol, en estat semiruïnós, es troba l'antic temple romànic de Santa Eulàlia.