Acta del Jurat
1r. Premi
Jordi Farriol (Sabadell)
2n Premi
Jose Angel Arroyos
3r Premi
Carmen Espladiu
FOTOGRAFIES DEL VEREDICTE
Estaon
Monuments
Festes
1r premi 2005, Miquel Cucurell
Primer Premio: Artesanía de madera. "Donación Sr. Ricard, Casa Roset".
Segundo Premio: El libro "Mil anys per els camins de l'herba".
Tercer Premio: Artesanía de cerámica.
Segons indica Pep Coll a l'obra Viatge al Pirineu fantàstic "Casa Pubill de Surri, encastellada a l'esquerra de Ribera (segons pugem), ens mostra l'entrada a la petita vall d'Estaon, separada de la principal per la cresta rocosa del Pui Tabaca.
A més de Surri, en tota aquesta vall abans només hi havia el poble de Nibrós, situat sota el coll de Campirme, una hora més amunt d'Estaon. L'hereu de la casa més rica del poble, que de fet era l'amo de tota la vall, va tenir tres filles, a les quals va donar per dot les propietats anomenades Estaon, Anàs i Bonestarre. Després de la boda, cada parella es va traslladar a les seues terres i s'hi edificà una casa. Aquest és l'origen dels tres poblets de la vall. Conten que uns anys més tard, el vell poble de Nibrós fou destruït per una esllavissada de neu.". Ara bé, la tradició també conta que Nibrós desaparegué en un gran terratrèmol.
(del llibre: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)
Estaon dista 2,8 km d’Anàs:
0,0 km. Anàs, plaça de la font.
0,1 km. A l'esquerra, pista de terra vers la serra d'Aurati.
0,4 km. Pont sobre el riu d'Estaon.
0, 7 km. A la dreta, carretera a Bonestarre.
2,1 km. Pont de la Molina sobre el riu d'Estaon. Rètol forestal: "M.D.P. [muntanya d’utilitat pública] d'Estaon, Anàs i Bonestarre. Obaga de Peracalç".
2,7 km. Església de Sant Jaume.
2,8 km. Estaon.
També es troba a 6,3 km de Ribera de Cardós, a través d'una carretera asfaltada però estreta.
Un cop passat el trencall de Bonestarre estigueu alerta perquè aviat podreu observar a mà esquerra uns perers (dels pocs que queden) de les famoses peres de Cardós, també anomenades peres d’olla, que tant serveixen per fer l’allioli de codony com per posar-les a l'olla de l’escudella. No les mengeu crues. Són molt dures i aspres i no tenen cap sabor. En canvi, quan bullen, es tornen toves, vermelles per dintre i amb una lleugera dolçor que les fa exquisides.
En aquest tram cal conduir amb molta atenció; la carretera, pavimentada el 1993, és molt estreta i durant la primavera i l'estiu les vores són envaïdes per una densa i alta vegetació que fa que hom condueixi pel bell mig de la calçada.
La vall es va estrenyent i es perd profunditat panoràmica, la qual es torna a recuperar un cop s’assoleix Estaon. Abans d’arribar al pont de la Molina, a mà dreta una pista de terra s’endinsa per l'estreta vall, camí de les nombroses bordes i de d’espectacular capçalera. Ja hi anirem.
El pont agafa el nom de la Molina perquè prop d’ell, aigües avall, hi havia la molina ("serradora hidràulica"), ara desapareguda però que encara es pot intuir la sèquia que menava l’aigua. Passat el pont la carretera gira dràsticament vers migdia i en una curta pujada assoleix el poble. Ens dóna la benvinguda l’església parroquial de Sant Jaume, sòlidament assentada sobre la roca, altívola, vigilant pètria dominant l’antic Vallat. Un xic més enllà s’estén el poble, gran i escalonat, obert en ventall cara a migdia, amb grans casalots en els quals s’endevina un passat de fort caràcter ramader d’alta muntanya. Hi ha cases enrunades i altres ruïnoses, i també reformades per a segones residències. Va ser un poble gran, cap de municipi, però el destí el despoblà fins quedar gairebé abandonat.
Estaon resta estratègicament ajocat a la solana d’un gran amfiteatre protegit deis vents del nord per un vessant roquer, pelat i de forts pendissos, contrafort del majestuós Montcaubo (els naturals de la contrada en diuen lo Caubo o lo Calbo), muntanya gegantina que enlaira llurs cims com si volguessin assolir el cel. Les altes serralades que l'envolten romanen la major part de l’any cobertes per una atapeïda mantellina blanca de neus lluents que reflecteixen la llum del sol, mentre els modestos llosats de les velles cases s’abillen amb els colors més brillants.
En aquestes amagades contrades la natura juga a pleret oferint-nos tot un joc de llums, colors, sons, sensacions... que cal gaudir intensament. Complementa aquest bell patrimoni natural el barranc de la Mata, amb aigua del Solé del Caubo i de la Solana de Besati, afluent per l’esquerra del riu d'Estaon que transcorre pel migdia del poble com si volgués, amb el seu pregon pas, rubricar la seva presència.
Les cases del poble es disposen al llarg de tres allargassats carrers paral·lels traçats a diferents nivells, entre els 1.245 i 1.270 m, comunicats per estrets, tortuosos i costeruts carrerons, fet que li configura uns trets característics molt peculiars. Els carrers s’han pavimentat durant el 2006. A la part més elevada del poble i confonent-se amb una casa qualsevol, en estat semiruïnós, es troba l'antic temple romànic de Santa Eulàlia.
Antiga església romànica de Santa Eulàlia
(en ruïnes)
(de l'obra: La Vall de Cardós, Volum 3, de F. Xavier Sudrià i Andreu)
"La mateixa advocació de la santa patrona de Barcelona, màrtir crucificada l’any 303 sota la dominació romana de Dacià, substituta d’un culte pagà durant la primera cristianització, fa suposar a Sarrate Forga (Iglesias visigóticas y prerrománicas en el Pirineo leridano, comarcas de Vallferrera y Cardós, 1970) l’existència d’un temple paleocristià, possiblement el mateix que degudament reconstruït se cita a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, de la fi del segle X, i que és el mateix que tan desfigurat ha arribat fins avui.
L’obra original, de filiació romànica, era un dels clars exemples d'arquitectura rural llombarda realitzats a la fi del segle XI o principis del XII. L’edifici, assentat sobre la roca, era d’una sola nau amb coberta d’embigat de fusta, amb murs convergents en un absis semicircular descentrat respecte l'eix de la nau, orientada a llevant, i precedit d’un estret arc presbiteral. La porta original s’obre a la façana de migdia.
Encara dintre del període romànic es va obrir una porta d’accés al veí cementiri, possiblement en impedir la litúrgia els enterraments a l’interior de les naus. Es va construir també un òcul i, possiblement, l’interessant arc de descàrrega de mig punt amb petits carreus posats de cantell formant un llindar, corresponent a una altra porta d’accés situada a la façana de ponent. L’eixamplament d’aquesta porta, conseqüència de l'ampliació a principis del segle XX de la rectoria, adossada al costat NO de l’església, impedeix comprovar si l'antic arc era de ferradura.
Entre les transformacions més antigues cal mencionar la consistent en l'afegit de la capella de Santa Llúcia al mur nord de la nau, amb l’accés per mitjà d’un arc obert al mur primitiu. És de planta rectangular coberta amb volta de canó. En ella es conserva una interessant decoració pictòrica que acompanyava un retaule desaparegut i vestigis del paviment de còdols del segle XVI. Al mur de llevant d’aquesta capella hi ha una interessant finestra que podria ésser un element reutilitzat d’una construcció anterior, ja que és d’una sola esqueixada amb l’arc monolític i blocs laterals de pedra tosca independents de l'aparell del mur.
En l’acta de la visita pastoral realitzada l’any 1758 el visitador fa constar que l’edifici estava en bones condicions; que la titular era Santa Eulàlia; que hi havia tres altars laterals dedicats a la Verge del Roser, a Sant Isidre i a Santa Llúcia (la capella nord); que per motius de la construcció de la nova església (Sant Jaume), que estava ja mig coberta, a l’atri de l’església hi havia una capella amb altar dedicada a la Verge de la Pietat; i que el rector era Jacinto Montaner Móra, fill de Ribera de Cardós, de 45 anys, el qual també ensenyava doctrina als nens.
Malgrat les importants transformacions, l’església de Santa Eulàlia es mantingué força ben conservada fins el 1919, inici de l’arrencament i trasllat de les pintures murals de l'absis al Museu de la Ciutadella de Barcelona. A la dècada dels anys vint el rector, que utilitzava l’església de Sant Jaume a l’estiu perquè era més fresca i la de Santa Eulàlia a l'hivern perquè quedava més arrecerada dels vents, amplia la rectoria convertint part de la nau en habitatge de dues plantes, obrí dos grans finestrals amb balconeres al mur de migdia i, per allargar la nau, aterra l'absis romànic per construir un nou presbiteri rectangular, per la qual cosa es desfigura completament la seva fesomia.
Als anys seixanta s’ensorra la coberta del nou presbiteri i part de les parets de la nau romànica juntament amb el petit campanar d'espadanya. L'interior es convertí en magatzem i posteriorment en abocador.
Afortunadament, durant la Setmana Santa de 1986 un grup de veïns iniciaren la seva neteja, retiraren la runa que cobria el sòl de l’església i les dependències de la rectoria, i descobriren el primitiu paviment de còdols de la capella nord i els fonaments del mur de l'absis amb els ressalts de les arcuacions llombardes que el decoraven, característiques que es desconeixien.
L’església de Santa Eulàlia tenia un expedient d'incoació obert el 18 de juliol de 1980 (Reial Decret del 21 de maig de 1980 publicat al BOE del 18 de juliol de 1980) per ésser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, fet que implicaria la seva protecció, però l’expedient fou arxivat el 1998. No obstant això, durant l'estiu de 1992 el Departament de Cultura inicia un programa de recuperació del temple que consistí en la neteja i consolidació de les restes de les pintures de la volta de la capella nord, i l’enderroc dels envans i part de la coberta de la rectoria construïts dins de la nau romànica, que amenaçaven ruïna. El 30 d’octubre de 2001 per acord del Ple del Consell Comarcal del Pallars Sobirà el temple fou declarat Bé Cultural d’Interès Local. Segons Ceferí Rocafort (Geografia general de Catalunya. Província de Lleyda, vol. V, 1918), l’església de Santa Eulàlia tenia un retaule gòtic a l’altar major i al seu darrera (que en aquella època feia les funcions de sagristia) unes interessantíssimes pintures murals en bastant bon estat de conservació que adornaven l’interior de l'absis romànic. Aquestes pintures foren adquirides i arrencades entre el 1919 i el 1924 per la Junta de Museus de Barcelona, i traslladades al Museu de la Ciutadella. L’any 1934 foren traslladades al Palau Nacional de Montjuic, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Segons Joan Ainaud i de Lasarte, les pintures murals de l'absis pertanyen al grup de mestres menors, imitadors del Cercle de Pedret, i cal considerar-les de la primera meitat del segle XII. Constitueixen una de les versions més completes de la Teofania de Catalunya. Centrada en la semicúpula -molt ben conservada- es troba la figura de la Maiestas Domini dins la màndorla o ametlla mística, i al seu voltant els símbols dels quatre evangelistes (tetramorfs): Sant Mateu, simbolitzat per un Àngel; Sant Joan, amb el cap d’àguila; Sant Lluc, representat per un brau, i Sant Marc, representat per un lleó. Complementen el registre superior les figures d’un querubí i d’un serafí curulles d’ulls i ales, símbols de la vigilància, i els arcàngels Miquel i Gabriel. [vegeu la pàgina 616 de la tesi doctoral de Paulino Rodríguez Barral: La imagen de la justicia divina: la retribución del comportamiento humano en el más allá en el arte medieval de la Corona de Aragón]
En el registre central, juntament amb dues finestres d’arc de mig punt iamb doble esqueixada, una central i l’altra situada al lateral de migdia, es troben diverses figures amb les respectives llegendes al seu costat, entre les quals es poden identificar Santa Eulàlia, la Verge Maria i Santa Llúcia, i la representació del baptisme de Jesús amb les figures de Crist i Sant Joan sota la inscripció "Jordanus". El registre inferior, amb cortinatges, es troba molt malmès. Contenia figures humanes i d’animals.
L’any 1964 foren descoberts més fragments de pintures corresponents al mur nord (conservats al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell) i al de ponent (conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya). Val la pena visitar aquest museu, inaugurat de nou el 1995 després d’una important remodelació per observar, amb tota la seva grandesa de llum i color, les interessants pintures murals de Santa Eulàlia d'Estaon, juntament amb altres pintures romàniques de la Vall de Cardós i d’arreu de Catalunya, i conformar-nos en pensar -quin remei!- quan visitem Estaon, com aquestes mateixes pintures deurien lluir i rebre sobre els murs originals, avui desapareguts, l’escalf dels seus devots veïns".
ORGANITZA:
Comissió de
Festes d'Estaon
